can

Dimecres, 05 Abril 2017 21:23

PETITONA AMIGA

Valora aquest animal
(0 vots)

Un trosset de pernil o un trosset de formatge, cada dia ...

La negociació amb el pagès va ser delicada. Jo, que de simpàtica no en sóc gens i diplomàtica menys, em vaig convertir amb l'ésser més seductor que us podeu imaginar.

- Me la donarien?

• I ara! Si és de raça... me la volen comprar per 300 €...

- Me la vendrien?

• I ara! Si ens fa molta falta...

Dia a dia parlant amb l'amo amb paraules de mel vam poder saber que l'havien trobat tirada al bosc, que era una mala truja que no els deixava dormir.

- Me la vénen?

Quan era petita, a la meva escola blanca, vam llegir el poema de Rubén Darío "El hermano Lobo". Potser va ser en aquell moment de plors incontrolats que vaig sentir-me lligada per sempre més als gossos.

I si Francesc d'Asís pogués ajudar a la petita?

- Me la vénen?

Vaig poder emportar-me-la a casa!

No ha sigut fàcil: puses, sarna, un ull malalt, pipis i caques dins la casa... la meva gossa la mirava molesta, la gata li tenia por i per acabar-ho d'arreglar va entrar en cel! Un desastre!

Paciència, calma, explicar als meus amics que havien de ser solidaris i em van entendre. La petita iniciava un procés d'aprendre a ser lliure, a ser gossa, a neutralitzar el desig de fugir.

ARA L'ANOMENEM LLUNA

Passejava pels camps humits de tardor. El dia era esplèndid i jo em trobava esplèndidament. Havia trobat un bonic lloc de pau que em feia viure el moment sense dolors passats ni ansietats futures. El present. Tan sols el present.

I el meu present va esdevenir un llampec veient un petit cadell negre lligat a una cadena.

La masia estava lluny, aïllada, i la gosseta va bordar protegint el lloc que li havien encomanat. A poc a poc, de mica en mica, els seus ulls intensament negres van entendre la meva veu i van mirar-me sense recel. Qui era aquell humà que no tenia por del seu aspecte ferotge? Ferotge? Tindria un anyet, pesaria uns tres quilos... pobreta...

La cadena era curta però molt pesada i jo li sostenia per evitar-li el pes, si més no per uns moments.

Anava cada dia a veure-la i la desconfiança es neutralitzava per un trosset de pernil o un trosset de formatge.

Vaig marxar del camp humit de tardor deixant la petita amiga amb un gran pes a l'ànima.

Va passar un any. Jo tenia una foto d'ella que mirava sovint i vaig tornar per trobar-la. La trobaria?

Allà estava! Ara la cadena era més curta, més gruixuda, a un racó de la masia sense sol.

 Em va reconèixer i va explotar d'alegria fent saltirons esbojarrats, bellugant la seva cua sense pèl.

Tot era nou: les olors, passejar sense por, escoltar els sorolls dels animals dels documentals que l'aterrien, conviure amb gats i gossos sense atacar-los. El primer bany va ser de por... quin drama! Es va convertir en el diable de Tasmània. Però la meva petitona en reservava una sorpresa: no era negre! Un preciós pelatge gris que quan li dóna el sol sembla de plata. Però la veritat, és bastant lletgeta...

Ara ja no té puses, ni sarna, ni mal a l'ull, i a la cua li van sortint els pèls. Dorm amb la meva gossa i juga amb la gata. És una espurna de llum que es mou i dorm feliç, sense cadena.

No pot separar-se de mi i em mira amb aquest esguard especial com tan sols els gossos poden mirar.

Els seus ulls sí que són de color negre.

Carme

Vist 60 vegades
Més en aquesta categoría: « El Cugatenc,19-11-15

Deixa un comentari

Assegura't d'omplir la informació marcada amb (*). La teva adreça de correu NO serà publicada.

En línia

Tenim 18 visitants i cap usuari en línia

Contacta

Apps-Email-Chat-Metro-icon Esta dirección de correo electrónico está protegida contra spambots. Usted necesita tener Javascript activado para poder verla.

phone-green-icon637 508 428 

facebook-iconFacebook

Vosté está aquí: Inici Històries felices PETITONA AMIGA

Adopcions - extraviats - articles diversos