Molts tenim habilitats reconegudes per fer feliç al nostre gos, per utilitzar una màquina de foradar amb seguretat o per cuidar un malalt a casa, i alguns pensen que això és fàcilment extensible a fer voluntariat en una protectora, moures per una fàbrica o ajudar en un hospital.

La veritat és que els gossos, les màquines i les pastilles tenen entre altres la capacitat de generar molt mal, i encara que en l’entorn familiar puguem gestionar-los de forma segura, en els ambients professionals és imprescindible atendre uns protocols de seguretat.

En una fàbrica no podem anar a ajudar entre perforadores, premses i equips de soldadura, de fet no hi podem entrar ni com a visita, si no ens registrem a la porta, anem identificats i algú ens acompanya.

En un hospital no podem anar a cuidar uns malalts i administrar pastilles. El voluntariat hospitalari requereix seguir un protocol de registre, acceptació, formació i seguretat, i tot i així, les seves funcions són restringides. En aquest ambient hi ha qui diu que els metges diagnostiquen, els infermers punxen i els voluntaris aguanten la mà del malalt.

En una protectora se sumen elements dels dos exemples anteriors, per una banda, cada animal té capacitats de fer mal com una premsa. Les premses no fan mal quasi mai, però si hi poses la mà tindràs una mà de paper fi. Els gossos refugiats no fan quasi mai mal, però si hi poses els dits entre les reixes, te’ls poden deixar ben fins.

Els virus no es presenten abans d’atacar, però si obres la porta d’un malalt immunodeprimit, el pots matar, i si té un virus complicat, te’l pots emportar i malmetre la teva salut. Si obres la porta d’un paddok, pots desencadenar una baralla o emportar-te una bona mossegada.

Però no només és una qüestió de riscos concrets. Els professionals i usuaris de les fàbriques i els hospitals treballen sobre rutines, protocols i necessitats que es veuen perjudicats pel simple fet de tenir al seu voltant gent que no segueix els protocols, o que es para a xerrar al mig d’un passadís. A les protectores professionalitzades o de voluntariat, també hi ha equips amb les seves rutines, maneres de fer, formes de gestionar els animals, i repartiment de responsabilitats. Per això establim un procés de selecció, acollida, seguretat i formació del voluntariat.

A l’Associació Protectora d’Animals El Cau Amic ens agrada que els candidats a voluntariat s’identifiquin, ens expliquin alguna cosa de qui són, del que volen fer a la protectora i de les seves experiències i habilitats. No és que ho vulguem saber tot, però si hem de fer coses junts, ens sembla millor conèixer-nos i veure si coincidim en la cultura organitzativa. De fet, volem que tot el voluntariat comenci pel refugi, al marge que després ajudi en l’administració o la comunicació.

També volem sentir que els candidats s’adaptaran a la manera de fer, i estaran amb els refugiats el temps suficient perquè es coneguin i facin passos endavant cap a l’adopció, o com a mínim se’ls faci menys dura l’espera i es temperi el nivell d’estrès inevitable en instal·lacions de refugi. Una forma de “testar” quan important és El Cau Amic pels candidats, és convidar-los efusivament a unir-se a l’equip Teaming. Generalment, els que no són capaços de comprometre un euro al mes, és més probable que tampoc siguin capaços de comprometre un grapat d’hores.

Un altre tema que ens ajuda a valorar la incorporació del nou voluntariat és la motivació. Sabem que els humans ens decidim a fer voluntariat per infinitat de motius, uns perquè els ha deixat la parella, altres perquè s’han enamorat, la llista és infinita, i la immensa majoria de les motivacions són vàlides, però hi ha alguns casos en què la motivació xoca amb la cultura organitzativa de la protectora. Per posar exemple extrem, qui vol fer voluntariat per conèixer gossos i adoptar-los per dedicar-los a la reproducció o a la caça, no serà seleccionat. Qui vol fer voluntariat per tenir un gos de cap de setmana, s’ha equivocat de lloc. Entre les motivacions hi ha situacions més subtils que no són fàcils de valorar a priori, però hi ha uns criteris que per sort ens guien de forma clara:

• L’acció voluntària millorarà la situació dels animals refugiats?
• La intervenció d’aquestes persones s’adaptarà a la cultura organitzativa?
• Es compliran fàcilment els protocols d’organització i seguretat?
• Es generaran conflictes que perjudiquin els animals, als participants o a l’organització?

I quan parlem de participants, incloem voluntaris, donants, adoptants, padrins, i tota mena de col·laboradors amb què complim la missió de rescatar i cuidar gossos, gats i altres animals abandonats a Sant Cugat del Vallès, Mira-sol, La Floresta, Valldoreix i Les Planes.

Són quatre preguntes senzilles que intentem contestar per avançat quan rebem candidatures a voluntariat. No ens ha anat malament, i podem estar molt orgullosos de disposar d’uns equips de voluntariat extraordinaris que des de fa tres dècades han ajudat a salvar milers de vides.
Gràcies a tothom qui té cura de la Natura i de la Vida dels animals, especialment a les dones i els homes que sou:
Voluntaris, Socis, Padrins, Donants, Teamers, Acollidors, Amics, i també a les Empreses, Mitjans de comunicació, Organitzacions i Administracions, que compartiu l’esforç per la protecció animal.