#MEMORIAL CLOE

La nostra convivència amb la Cloe ha estat molt curta, molt a desgrat nostre.
En una de les passejades per la Riera de Rubí, un dijous, de sobte vam veure l’altra banda de la riera, un gos molt gran, ajagut.
Com que caminàvem amb el nostre pelut Lennon, que és un gos preciós, i molt afectuós, però no precisament amic amb tots els altres gossos, temíem el pitjor d’una trobada entre ells.
Però, per gran sorpresa nostra, en Lennon es va acostar molt tranquil·lament a l’altre gos, olorant-lo.
Nosaltres també vam creuar la riera i ens vam adonar que el gos, de fet era una gossa enorme, d’almenys uns 50 quilos, estava en molt mal estat.
Probablement perduda o abandonada, estava plena de paparres i lesions importants de diferent índole.
Després de molt de temps vam aconseguir convèncer la gossa d’aixecar-se, cosa que va aconseguir amb molta dificultat. Encara va ser difícil pujar-la al cotxe i després portar-la al veterinari. No tenia xip, és clar.
Cloe, així la vam batejar, va durar només uns quants dies al veterinari. A causa de les seves múltiples malalties i lesions no va poder entrar al Cau Amic i ens en vam haver d’acomiadar. Però no l’oblidarem.